Clàusules abusives

Contractes d’adhesió i la protecció davant les clàusules abusives

Un contracte d’adhesió és aquell en què una de les parts, habitualment l’empresa o professional, fixa prèviament totes les condicions del contracte, i l’altra part, el consumidor, es limita a acceptar-les o rebutjar-les en bloc, sense possibilitat real de negociar-ne el contingut.

Aquesta manca de negociació individual situa el consumidor en una posició de clara desigualtat, fet que justifica una especial protecció legal del seu contingut.

Aquesta protecció es recull a l’article 34 de la Llei 13/2013, de protecció del consumidor, que estableix que són abusives aquelles estipulacions que:

• No són negociades individualment.

• Són pràctiques no consentides expressament.

• Causen un perjudici al consumidor.

• Generen un desequilibri important entre els drets i obligacions de les parts.

En paraules clares, es tracta de clàusules que beneficien únicament l’empresa i perjudiquen el consumidor, trencant la bona fe.

La doctrina afegeix que també han de considerar-se abusives aquelles clàusules que provoquen un desequilibri entre les prestacions de les parts o impedeixen que el contracte compleixi la seva finalitat, d’acord amb la seva naturalesa i tipus.

Una subtilitat clau 

Tot i que una clàusula hagi estat consentida expressament pel consumidor —per exemple, marcant una casella o signant el contracte— això no garanteix que sigui vàlida. 

La llei considera abusives aquelles clàusules no negociades individualment i que generen un desequilibri entre les parts. En altres paraules, es pot haver acceptat la clàusula, però si no hi ha cap possibilitat de modificar-la i el seu contingut perjudica clarament els drets del consumidor, és nul·la de ple dret. 

Aquesta distinció és clau: el poder del consumidor no està només en negociar abans de signar, sinó en reconèixer quines clàusules són abusives i saber que no s’apliquen.

El control que aplica la jurisprudència

Els tribunals han establert un doble control de les clàusules:

1. Control formal: elimina o té per no incorporades aquelles clàusules il·legibles, vagues, imprecises o indeterminades.

2. Control de transparència material: avalua si una clàusula aparentment clara permet al consumidor conèixer realment la càrrega econòmica i jurídica que comporta el contracte, incloent els riscos i sacrificis patrimonials.

Exemple real

Un cas paradigmàtic és el d’un préstec amb garantia hipotecària, on en l’escriptura figurava una clàusula relativa als interessos de demora. En particular, es va preveure que aquests serien “el mínim que el banc tingui en cada moment establert per descoberts en compte”.

El problema essencial rau en el fet que els clients no podien, de cap manera, conèixer quin era aquest mínim establert pel banc en el moment de la signatura del contracte de préstec. Aquesta absència de transparència impedia anticipar la càrrega econòmica que suposaria un impagament i generava un desequilibri evident entre les obligacions de les parts.

Per aquestes raons, el tribunal va concloure que la clàusula era abusiva: imposada sense informació suficient i sense possibilitat que el consumidor en tingués un coneixement mínim. Com a conseqüència, va ser declarada nul·la de ple dret i no va ser d’aplicació.

Tipus habituals de clàusules abusives

Les clàusules abusives no només s’inclouen en els contractes de préstec. 

Si ens hi fixem, en podem trobar de nombroses en diferents àmbits:

1. Clàusules que vinculen el contracte només a la voluntat de l’empresa, permetent canviar preus o condicions sense avisar.

2. Clàusules que limiten els drets del consumidor, com negar el dret a reclamar o establir penalitzacions exagerades.

3. Clàusules amb falta de reciprocitat, on només una part assumeix obligacions.

4. Clàusules que imposen garanties desproporcionades o carreguen indegudament la prova al consumidor.

5. Clàusules desproporcionades respecte a la finalització o execució del contracte.

El poder del consumidor

Per sort, gaudim d’un avantatge clar: encara que no puguem negociar el contracte amb un banc, una asseguradora o una gran empresa, podem reconèixer quines clàusules són abusives i saber que no són aplicables.

Per això, el poder real del consumidor no està tant en negociar la clàusula, sinó en reconèixer-la i saber que és nul·la. Moltes vegades no podem impedir que aparegui, però podem actuar amb coneixement quan detectem un abús.

Molts consumidors pensen que només els particulars amb gran poder adquisitiu o les grans empreses, tenen avantatge. Però el coneixement és poder. Identificar una clàusula abusiva, entendre les seves conseqüències i saber que és nul·la és tenir una eina legal i de seguretat per defensar-se sense haver de negociar res.