La importància d'atorgar testament

Fer testament a Andorra és clau per garantir que la nostra voluntat es compleixi En aquest article analitzem quines formes de testament són més segures a Andorra i quins errors convé evitar.

Alba

16 de gen. 2026

Artículo

El silenci també implica decisió

És un fet inevitable.

I, malgrat això, passem bona part de la nostra vida evitant parlar d’un dels grans tabús: la mort.

Com si girar la mirada o ajornar la conversa pogués fer desaparèixer una realitat que ens acompanya a tots. Però la veritat és que, tard o d’hora, vulguem o no, arriba el moment d’afrontar-la.

Si ens hem passat tota la nostra existència negant aquest fet, és molt possible que no haguem pres a temps determinades decisions en favor d’aquells que més estimem, i que seran els qui hauran d’afrontar la nostra absència.

La importància de preparar un testament

Un gest senzill pot marcar la diferència entre una marxa feixuga, carregada de burocràcia i de decisions que poden acabar semblant injustes i generar conflictes entre els hereus, i una situació ordenada i respectuosa amb la voluntat de qui sí va dedicar uns minuts a assessorar-se i a preparar la documentació necessària perquè es respectessin les seves últimes voluntats.

Al Principat, hi han dues maneres de plasmar la nostra voluntat successòria: mitjançant escriptura notarial, o bé de manera hològrafa.

El mecanisme que ofereix més seguretat pel que fa al compliment dels requisits legals és el testament obert atorgat davant notari. El fedatari públic verifica que la persona que atorga el testament gaudeix de la capacitat necessària, així com que el document compleix amb tots els requisits establerts per la normativa vigent, assegurant-ne així la validesa i eficàcia.

Un altre gran avantatge del testament obert és que, un cop produïda la defunció, les persones legitimades poden accedir de manera fàcil i segura al seu contingut, ja que el notari el conserva i el pot localitzar fàcilment mitjançant el seu número de protocol.

Això evita que els beneficiaris hagin de destinar temps a cercar el document que conté les darreres voluntats, així com també els estalvia el tràmit d’adveració, necessari per comprovar-ne l’autenticitat.

En canvi, si s’opta per un testament tancat, encara que sigui davant notari, o per un testament hològraf, existeix el risc que aquest no compleixi amb els requisits legals. Per exemple, pot arribar a ser considerat invàlid si conté ratllades o esmenes que no han estat degudament salvades amb la signatura corresponent.

Una successió ordenada

El primer pas és atorgar un testament pensant en aquells que més estimem. El segon, però, és reflexionar detingudament sobre el contingut del mateix.

És clau assegurar-se que les últimes voluntats no generin conflictes entre els hereus. Un dels errors més comuns consisteix en nomenar hereus universals tots els fills, encara que això impliqui obligar-los a compartir una o diverses propietats.

És molt habitual trobar-nos amb el següent escenari: una mare propietària d’un compte bancari i de tres pisos nomena hereus universals els seus tres fills.

Un dels germans vol vendre els pisos, un altre hi vol viure i el tercer els vol llogar. 

Com que tots tres es troben en situació d’indivisió i tenen voluntats divergents, finalment els immobles queden buits i no generen cap rendiment, perquè no s’assoleix cap acord.

Imaginem ara que aquesta mare, en lloc de fer un nomenament genèric, nomena igualment hereus universals els seus tres fills de manera que es reparteixen els diners líquids del compte bancari, però a més, preveu tres llegats diferents, de manera que cada fill esdevé propietari d’un sol pis.

Amb aquest repartiment, el conflicte desapareix: els diners s’han distribuït equitativament i cadascun pot disposar lliurement del bé immoble que li correspon.

La figura del llegat permet doncs, individualitzar cada bé de l’herència i evitar que els beneficiaris es vegin obligats a romandre en indivisió.

Aquesta estratègia, però, no sempre és la més adequada. En determinats casos com podria ser en patrimonis rellevants o en la transmissió de negocis, pot resultar més convenient articular mecanismes més elaborats, com ara la creació en vida d’una societat que esdevingui titular dels béns del futur causant, amb l’atribució de participacions socials als hereus.

En tot cas, és imprescindible estudiar cada situació de manera personalitzada per elaborar l’estratègia successòria més adequada, amb l’objectiu d’evitar, tant com sigui possible, futurs conflictes entre els beneficiaris.



Conclusió

Parlar de la mort no ens acosta a ella, però sí que ens apropa a aquells que estimem. Planificar la successió no és un acte fred ni distant: és un exercici de responsabilitat, de cura i de respecte.

Perquè, al capdavall, el silenci també és una decisió. I decidir a temps és una de les millors maneres de tenir cura dels qui continuaran el camí quan nosaltres ja no hi siguem.